Sanchez Martinez a Diables

La paret de Diables... des de que vaig fer la Punsola al Cavall, també amb en Marc, em vaig quedar meravellat per aquella paret... quins colors, quins formes més brutals! algun dia l'escalarem... i aquest dia va arribar ahir! Amb en Marc portavem tota la setmana animant-nos mutuament per anar a fer aquesta clàssica de Diables, la Sanchez Martinez, probablement la més asequible de la paret. Tot i així és una senyora via, doncs té tots els al·licients: escalada variada i diferent, artificial no molt exigent però si cansat, abandonament complicat sobretot a partir del llargs del sostre, molt de pati, etc... el que si vaig trobar és que després del reequipament queda un via bastant ben assegurada, però tot hi així no és una via per principant.

Ens trobem amb en Marc a les 14h a Santa Cecília, fa un cap de setmana fresc per ser agost, portem pantalons llargs i agafem el polar, després resultaria que ens faria una tempertura fantàstica, el millor dels dies que he estat a la nord de Montserrat, només necessitariem el polar per els llargs superior de placa. Agafem el camí de l'arrel a un bon ritme i aviat divisem la paret:

Vista increïble del Cavall i Diables

Quan girem la cantonada i veiem Diables m'envaeix el mateix sentiment que quan vaig veure el bisbe al fer la GAM, uau quina paret! barreja de il·lusió per escalar-la però sempre amb molt de respecte. Una mica més endavant en una clariana es troba un corriol marcat amb unes fites que ens porta fins a peu de paret. Resseguim una mica cap a l'esquerra i ja som a peu de via:

Vista de la pared i de la via des de el peu

Ens preparem ràpidament amb en Marc, tots dos coincidim que avui res d'apurar en lliure, s'ha d'anar ràpid doncs és una via que porta feina i no ens podem encantar. Jo tinc ganes de començar, així que li comento a en Marc si em deixa començar i cap problema:

- Ll1 (V+/6a): la veritat és que no sé quin grau és, doncs no vaig fer cap esforç per treure'l en lliure. Quan vaig veure que era roca típica de cara nord que no hi toca el sol, sobada i relliscosa i els parabolts aprop, A0 i amunt, en 10 minutets tenia el llarg fet. Al final quan arribes a un arbre s'ha de pujar per una canal terrosa ja caminant fins a arribar a la reunió de 3 burils en bon estat, que vaig reforça amb tascó a caldo per si un cas. Única reunió no reequipada.

- Ll2 + Ll3 (V+): Tal i com haviem vist en algunes ressenyes, empalmem aquests dos llargs com comenten alguns blogs com ara el boníssim blog de l'Eduard. Probablement són els llargs que més ens van costar, segurament per la falta de pràctica de mouren's en xemeneies. Assegurats de forma justeta, la roca patina per tot arreu i la sensació és claustrofòbica. Jo com a segon el vaig haver de fer amb la motxilla penjant a 2 metres de mi, sinó m'era impossible avançar.

En Marc esforçant-se al màxim a les xemeneies

- Ll4 (V): comença el festival de fisures! aquesta protegida amb uns tacs de fusta de l'època, reforçable fàcilment amb camalots. Comença per un muret amb molt bons mans però sobadet, fins a arribar a un sostret invertit que gira fins a transformar-se en un diedre de roca blanca molt bo. Girem a l'esquerra, superem una petita paret de 3 metres i ja som a la R4, reunió supercòmode i molt bona per sure i menjar alguna cosa, com així vem fer. Aquest és el moment també de reflexionar si es segueix o es va avall, doncs a partir d'aquí serà més complicat. Anem bé d'hora i ens veiem bé de forces, així que seguim!!

Vistes brutals del Cavall des de la R4

- Ll5 (6a/A0): Aquest li toca al Marc, començar per una fisura de roca taronjosa ens porta fins a una minixemeneia (vem fer un intensiu) que es supera amb un pas atlètic. Entrem a la placa de 7a o 6a/A0, que el Marc supera rapid i fàcilment. La veritat és que tampoc és una placa d'aquelles que et vingui molt de gust alliberar.

Abans de començar la placa d'artifo...

I arribem sota els sostres! la sensació és brutal, sembla que estiguis en un altre planeta, dins d'una mena de cova gegant de roca blanca i taronja.

- Ll6 (V/Ae): jo diria que si es va en A0 és V+. Portàvem estreps per si un cas però no els vem necessitar. Surts en flanqueig de la reunió per terreny fàcil però amb molt de pati i tot parabolts. Superem un sostret i arribem just a sota el sostre. Aquí tenim un moment on després dels parabolts venen 2 pitons de l'època, per tornar a agafar els parabolts. Just al final del sostre fa un gir vertical i surt un diedre que ens porta la reunió. Abans però cal superar un sostret per pujar al diedre, on vem fer servir un cap de burí estrangulat amb un tasconet.

Al final del llarg, encarant el sostret d'entrada al diedre de la reunió

- Ll7 (V+/Ae): també en A0, aquest és el llarg més impressionants de la via. S'agafa el sostre que va pujant en diagonal fins a posar-se totalment horitzonal. Al final també es posa vertical fins a la reunió, on tenim una sortideta en lliure sense seguros de 4 o 5 metres, que es protegeix bé amb friends mitjans-grans (que el Marc no va agafar i va deixar en el meu arnés). L'equipament és variat, la tònica és un parabolt, dos seguros de l'època, i així succesivament, amb un separació entre parabolts de 3 o 4 metres, menys al final on hi ha un tramet on allunyen una mica més i has de fer 3 o 4 passos seguits sobre pitons. Interessants els estreps si es va justet i es vol arribar més fàcilment al pròxim seguro. Més val 1 imatge que mil paraules diuen:

Curiós efecte òptic d'en Marc penjat enmig del sostre

En Marc arribant al final del sostre...

Vista brutal del sostre des de la sortida d'aquest

- Ll8 + ll9(6a): Arribem a la roca grisa típica de Montserat! ara venen 3 llargs de placa boníssims per guanyar el cim! començo per un diedret fàcil fins arribar a un pas finet per superar un sostret petit, que el supero flanquejant una mica a la dreta. Llavors arribem a una placa fina de posar-s'hi bé que puja en diagonal, amb un patí increïble. Arribo a una reunió, però com que encara tinc corda segueixo. Es van superant murets més verticals per arribar a una altra reunió.

En Marc arribant a la reunió, amb un pati increïble!

- Ll10 (6a): i ja som a últim llarg! el Marc el treu ràpid, tenim ganes d'arribar al cim, es tracta d'una placa fineta que va superant bombets verticals, que deu ni do la finura que tenen!

Jo mateix superant les últimes dificultats i sortim a la reunió final!

Vistes brutals del Cavall

I ja som a la última reunió! però no al cim encara, ens queden un 35 metres molt fàcils que tot i així xapo un parell de sabines per si les mosques. Remontem un diedret i ara si, ja som el cim! Asseguro al Marc mentre recupera aquest últims metres i ens retrobem els dos. Alegria és el sentiment que defineix el moment, quina gran via! l'hem disfrutat molt i ens ha agradat moltíssim! en total hem tardat unes 5 hores i mitja, no està malament. Fem les fotos de rigor i cap avall abans de que es faci fosc!

La cordada al cim!

Baixem per la canal dels avellaners, al principi més agradable que la del aeri que vem fer fa poquet al fer la Fraggel Rock, però al final es fa una mica pesada doncs és llargueta.
En resum, una VIA amb majúscules, la més bona que he fet mai juntament amb la GAM al bisbe, però jo crec que aquesta una mica millor. És una via que imposa molt de respecte, que ja és bo, no val anar confiat, però al final la dificultat tècnica/física no és tant, jo crec que és més el pati, els metres, i sobretot el difícil abandonament després dels sostres, cal anar mentalitzat!

Per acabar, una foto que ens van fer uns companys des de la Punsola, i ens vem trobar al parking després, ampliar per veuren's penjats en els sostres! brutal!

Pistacho asesino, o l'art de la via llarga

Uf, quan de temps sense actualitzar el blog! la veritat és que fa bastanta mandra posar-s'hi, peerò avui he trobat una estona morat a la feina i he decidit fer una entradeta. I és que crec que la via s'ho val, estic parlant de la Pistacho Asesino, a la quarta agulla de comalestorres, a Cavallers.

Fa aproximadament dues setmanetes, vaig aprofitar el pont de sant Joan per demanar una setmana de festa a la feina i així poder emplamar aquests dies. La idea era anar a escalant aprop del camp base del Bruc, i passar el últims dies a Cavallers. Dit i fet, el dijous dia 1 de Juliol, amb la furgo a reventar, enfilem la Barbara, el Xavi, l'Albert i jo cap a Cavallers.
Vàren ser 4 dies molt intensos, fent esportiva a la Pared Inerte, al Afrikan Wall, i a l'Antro, però l'activitat més destacada va ser la Pistacho Asesino a la quarta agulla de Comalestorres. El dia comença aviat, hem establert el campament al parking inferior de la presa (no el que queda tocant a la presa sinó el més espaiós de baix), i ens despertem a les 6.30. Desmontem la tenda del Xavi i l'Albert (van dormir de manera una mica furtivilla) i ho fiquem tot a dins de la furgo. Per cert, tinc ganes de dir que va ser el primer cap de setmana que vem dormir a la furgoneta (una renault kangoo versió nova) i cal dir que la experiència va ser totalment positiva! fantàstic!

Camp base

Bé, esmorzem de manera bastant potent i enfilem la llarga aproximació. Uf! que amunt es veuen les agulles! contem hora d'inici i utilitzem un programa del mòbil de la Barbara per calcular el desnivell que ens disposem a pujar. Poc a poc anem fent, van passar primer els sectors de esportiva i després enmig de diversos arbres fins a divisar la tartera final. Ja veiem l'objectiu! anem enfilant penosament per la tartera, fins a arribar a les plaques dels primers llargs. Hem tardat aproximadament 1 hora i 20 minuts, i arribes bastant cansat. Gairebé 500 metres de desnivell i 1 km horitzonal! S'imposa un petit recés, per recuperar forces i encarar la via.

En la punta superior dreta, on comença a tocar el sol, es per on discorre la via

Menjem alguna cosa, descansem, amaguem la motxilles sota alguns rocs i ens repartim: l'Albert i el Xavi es posen a la Blues, i jo i la Barbara a la pistacho:

- Ll1 (6a): tranki que diria aquell! la Barbara es casca aquesta placa inhumana, que ens esportiva no baixaria del 6b en la meva opinió. A més els seguros no estan precisament aprop.

Ens trobem amb en Xavi i l'Albert a la primera reunió que és compartida i fa una estona que ens esperen. Decidim que nosaltres dos anem massa lents i que farem un canvi de cordades. Així doncs jo i l'Albert enfilem la pistacho i el Xavi i la Barbara cap a la Blues.

Pantà de Cavallers i pic del davant

- Ll2 (IV+): em poso jo en aquest petit llarg de transició, es supera un sostret fàcil de protegir, arribem a una placa molt fàcil fins a un petit resalt,
on entra un tascó i un alien i amb un hop ja estem a la reunió.

Canvi de cordes i comença la tonyina:

- Ll3 (V+): només sortir de la reunió hi ha un petit sostret que es supera bé amb un parabolt. A partir de llavors una fisura neta fantàstica, que es protegeix bé amb friends mitjans i grans, i es supera en bavaresa. L'Albert va fent molt bé, inclús posant friends sense mirar! al final s'arriba a un sostret on cal enfilar-se a la dreta i agafar una altra fisura. Aquí trobarem un bolt bastant a la dreta, que l'Albert no va veure. Seguint la fisura arribem a la reunió.

Imatge del Ll3

- Ll4 (V+): ara em toca el llarg difícil dels que em tocaven a mi. Comença amb uns passos finets, no recordo si protegits per un bolt, per anar a buscar una llastra cantelluda, aquí comença el disfrute, llastra bona per les mans, bons peus i bona fisura per protegir. Arribem a una placa amb uns passos d'equilibri, també protegits per un bolt, i llavors ens queden 10 metres de fisura-diedre totalment orgàsmics, on s'arriba a posar el camalot del 4 i tot! Cal dir que portavem un bon arsenal, que ens va ajudar a passar sense patir.

Final del Ll4 vist desde la reunió

- Ll5 (V): baixa una mica la dificultat, però no el disfrute. L'ALbert enfila aquest llarg que comença per una mena de diedre curiós, fins a arribar a una fisura final fàcil que ens porta a la reunió.

Inici del Ll5

- Ll6 (V): aquest llarg des de baix no sembla tant bo, però al final és aprofitable i tot. Comença per una sèrie de ressalts de mal assegurar però molt fàcils, fins a sota un resaltet on entra un camalot de 2 perfecte. Ens enfilem aquí, passem una placa fàcil fins a arribar a un diedre amb una fisura molt ample on ens entra el camalot del 4 un altre cop. Seguim pujant pel diedre que comença a desplomar una mica, i que si tens tècnica inclús es pot fer "offwidth", i amb un pas dinàmic arribarem a la reunió.

Vistes des de el cim!

- Ll7 (6a): últim llarg de la via, un llarg estrany i perdedor. Comença amb uns passos finets per montar-se a una placa, i després tenim uns quants diedres per escollir. L'Albert en tria un que li sembla més assequible, però resulta ser finet i sense mans. Fent una mica d'oposició s'aconsegueix montar-se al diedre a partir d'aqui només queda navegar per les plaques fàcils fins a arribar a la reunió.

Ll7, l'Albert abans d'arribar al delicat diedre

L'Albert es salta una reunió de dos parabolts, que creiem que era la que marcava la guia, per després flanquejar a la dreta i arribar al rappel. Però més amunt troba un gendarme gegant amb una corda passada i monta la reunió allà. D'aquesta manera es fa més cim! desde aquí, mirem al final de la paret que tenim a la nostra dreta i trobem una petita repisa (que fem assegurats) que ens porta a una reunió de dos parabolts nous amb argolla i mallon i un cordino vermell que els uneix. D'aquí un rappel de gairebé 60 metres ens deixa a una altra repisa diagonal que caminant arribem al terra.

Rappel de baixada

L'ambient és brutal, molt alpí amb encara bastanta neu, a aproximadament uns 2500 metres d'alçada i unes vistes fantàstiques. Des de el cim el cotxe es veu petiiiiiiiiiiit i la presa molt lluny!

Vista de la presa i dels cotxe, molt molt petits!

Un cop al terra, resseguim el peu de paret baixant per la tartera, fins a trobar la placa inicial. Allà ens retrobem amb la Barbara i el Xavi, que han baixat de la R3 de la seva via perquè no veien clar el recorregut. Llastima! Junts enfilem el llarg camí de baixada, que es fa etern! Un cop arribats al cotxe, cap a Barruera a menjar algo i fer unes birres, no sense abans parar al riu a fer una fresca dutxa!

El circ que queda a la dreta de l'agulla, encara amb bastanta neu

En resum, una via brutal si us agrada la escalada "clean", fisures, diedres i bavareses a dojo! com més friends es portin millor, però jo crec que amb un joc de tascons, un semafor d'alients i friends del 0.5 al 4 es pot passar. Ara ja aviso que nosaltres portavem més coses (més friends petits i un linkcam vermell i un de groc) i lògicament ajuda!

Improvització perfecte... Cavall Bernat

El cavall… va començar sent un somni, un objectiu impossible, per passar a ser cada cop més factible… fins fa 15 dies que va ser una realitat! I el més curiós és que va ser completament improvisat, els fets van anar així:

Tot va començar amb el que havia de ser una jornada d’esportiva a Calders, al final alguns dels integrants del grup se’ns rajen, i amb en Marc decidim anar a fer alguna via llarga a Sant Benet. Així doncs quedem a Monistrol, amb la idea d’anar a fer la Gomez-Xalmet a la prenyada. En Marc no coneix la plaça del balcó de la lluna, així que quedem al costat de la carretera. Faig tard des de la nova casa a el Bruc, així que em passo de llarg el punt de trobada. No trobo lloc per girar, així que segueixo tirant endavant, fins que amb una pirulilla puc girar i allà me’l trobo… l’imponent Cavall Bernat, al qual li toca el sol de ple, d’un dia radiant amb un cel blau perfecte.


Uauuuuuu que wapo és! Condueixo fins a on hem quedat amb en Marc i allà el trobo. Ens saludem i li comento:

- Osti tio, venia cap aquí i saps que he pensat que podríem fer? – li dic jo.
- El cavall! – exclama ell.

Doncs si, no sé si la telepatia existeix o no, però està clar que ha de ser una cosa molt similar a aquesta! Així doncs carreguem tots els catxarros i pugem a Santa Cecília, el dia és fantàstic, no bufa gens de vent i tots els pàrkings estan a rebentar. Per sort en Marc ha fet el cavall per l’Anglada – Guillamón i sap arribar fins la base del cavall, doncs no portem ressenyes de la via que volem fer avui: La Punsola – Reniu, tenim l’esperança de trobar l’inici de la via sense indicacions.
Així doncs enfilem el camí de l’arrel carregats només amb cintes expres, deixem tots els friends i tascons al cotxe. Ens traiem la samarreta, doncs el calor apreta i no és molt recomanable està molt suat quan l’ombra de la cara nord ens abraci. Passem per la base de les grans parets de la cara nord: aeri, patriarques, diables, inclús passem per sota el cavall, doncs la canal de pujada es troba una mica més endavant. La trobem, i ens enfilem primer per les pedres i abres caiguts, i després per les seves cordes i cadenes fixes. Ja som a la base del cavall, increïble, des de aquí sota és encara més impressionant que des de lluny.


Flanquegem per una repiseta i ens plantem a sota on sembla que comença la via. Ens falta però un petit bonyet (després veuríem que aquest es el primer “pseudo-llarg” sense xapes de III grau que marquen les ressenyes) per arribar a la R0. Dubtem, si pujar per la canal de l’esquerra o a saco pel recte. Al final ens posem els peus de gat, i amb molt de compte doncs la roca es trenca una mica superem aquests metrets tontos i arribem al principi de la via, ja l’hem trobat! Trobareu una reunió amb cadena a la base d’on comença aquesta.
Ens repartim els llargs, en principi el més dur és el penúltim (de 6b+ a 6c+ segons la ressenya), així doncs aquest li tocarà al Marc. Per tant començo jo:

- Ll1 (IV+): llarg sense història, si no fos per algun alejillo que dóna emoció. És qüestió d’anar en compte amb la roca i anar fent.


- Ll2 (V): similar a l’anterior, potser amb menys alejes però tampoc amb molta història.


- Ll3 (V+): comencen els llargs bons. Placa fàcil fins a arribar a una mena de diedre-llastra on cal anar en compte, doncs hi ha alguna roca suelta amenaçant de caure, sobretot a l’entrada a la reunió. Enmig del llarg trobem un sostret que li dóna emoció, fàcil de superar doncs tenim canto per tot arreu.
Aquí ja es comença a notar la posició privilegiada del cavall, doncs després de només un parell o tres de llargs, ja comences a notar l’exposició del pati sota els teus peus. El dia es perfecte, ens toca el sol encara en aquest llarg, no fa vent, no tenim cap cordada per darrere i només una per davant però que ja es troben en l’últim llarg d’artifo, l’hem clavat!


- Ll4 (6a): aquí comencem a entendre el que havíem llegit que aquesta via estava super-assegurada. Només sortir de la R tenim uns passets finets típics de roca de cara nord, sense gaire canto i de fiar-se de romillos, tot i això, els parabolts estan cada mig metre. Un cop superats aquests 4 o 5 metres, fàcil fins a la reunió.


Comença el bacallà!

- Ll5 (6c): jo poso la graduació que em sembla correcte (que equival a la de Montserrat veritente Norte, més que amb la guia de les 100 millors de Catalunya). Aquest llarg és realment llarg, i si es volen xapar tots els parabolts es necessiten, com a mínim, 25 expres. Nosaltres només en portàvem 14, així que vam anar recuperant les que ens quedàvem per sota. El llarg? Uf, em va semblar molt dur, entre el pati, la paret de diables allà al costat, i la duresa del llarg, vaig passar com vaig poder. Cal dir que en la meva opinió no cal el estrep (de fet no en portàvem), es passa en A0 perfectament. El bow del Marcus l’encadena de segon.

- Ll6 (6c+): En Marc busca el rotpunkt de la via, així que encara aquest últim llarg durillo amb ganes. Va fent, fins que arriba al crux de la via, uns passets de romillos sobadets molt dur. 6c+ a bloc a 200 i pico metres del terra + tots els metres de pati que acumules per sota! Puja, ho prova, no se’n surt i baixa, i així 4 o 5 vegades. Ara ja estem a l’ombra, tot i així la temperatura és acceptable, així que ens permeten el luxe de provar una mica. Al final no se’n surt i passa en A0, haurà de tornar a buscar el encadene! Jo arribo fins allà més o menys bé, flipo una mica amb la merda de canto i passo en A0.


- Ll7(6a): només ens queda un llarg, el mític flanqueig per l’esperó. Al girar per la “cantonada”, el sol ens cega els ulls, així que canvio de paret com puc, i d’allà fins a dalt una disfrutada: verticalitat, cantos bons, pati sota els peus, diables allà mateix, BRUTAL HITS que diria aquell!

I ja som al cim, un vent brutal ens dona la benvinguda. Asseguro al Marc des de la Moreneta, mentre una altra cordada arriba per l’Anglada. Ens fem les fotos de rigor i fem el primer ràpel fins a la berruga, allà ens trobem una corda per fer el segon ràpel, es tracta de la corda del companys de la cordada de l’Anglada, que amablement ens la deixen fer servir.


Ja som al collet! Allà ens trobem als companys de la corda, amb els que comentem animadament l’ascensió. La cordada que ens hem trobat al cim utilitzen les nostres cordes per fer el primer ràpel, i tots junts fem la baixada per la canal, bona gent. Anem amb tanto, doncs hi ha molta roca suelta, que es pot convertir en projectils perillosos a tanta alçada. Després de infinites cordes ja som al camí de l’arrel, i després d’uns minutets ja som al cotxe.
En resum, una dia perfecte (més tard el Barça guanyaria al camp del Madrid!), una via brutal, unes vistes increïbles, i un dels grans mites de l’escalada catalana conquerit!


PD: només vam tenir un fallo, al ser improvisat, les fotos les vam fer amb el mòbil del Marc, sorry per la qualitat!

Peque mantecas a la Roca Alta, la cordada cargol!

Bones! aquí estem un altre cop per explicar les nostres aventures, amb un altre post de via llarga! Aquest és del dissabte de fa una setmana, on un temps incert ens va fer dubtar fins al últim moment. Així doncs, ens plantem amb en Pere i la Bàrbara al divendres vespre, sense saber on aníriem, només sabiem que aniriem cap a Lleida. Així doncs copiem unes quantes ressenyes de Sant Llorenç de Montgai, agafem el llibre de les 100 millors de Catalunya, un parell de ressenyes de Àger i enfilem cap a la plana. En el viatge discutim on anar, que si les vies de Sant Llorenç de Montgai son un mica "rustu", que si anem molt tard per Àger, i llavors s'em encén la llumeta... La mantecas a la roca alta! la tenia vista del post de la Raquel, i aquella fisura del primer llarg té una bona pinta...

Ressenya d'onaclimb

Ens plantem a Vilanova a les 11, i passem un momentet pel Cirera a esmorzar (horari Alpinista a tope...). Repassem ressenyes i aproximació i enfilem cap a la roca Alta. Al camí trobem un munt de fang de les últimes plujes i tot i patinar una mica la Kangoo puja com una campeona! Aparquem a un marge de la carretera, pillem una mica de tot, joc de friends del 0.5 al 2, tascons i un parell de micros de wild zero que em vaig autoregalar per Nadal. Després de la cansada pujada ens plantem a peu de via i uf! quina bona pinta té la fisura! La Bàrbara diu que ens la cedeix, així que ens la juguem amb el Pere, que guanya i comença la via. Així doncs comencem a escalar a les 12.30. En Pere va fent, però queda una mica encallat al pas més dur del primer llarg, on cal tibar una mica de una regleta. Ho prova per un costat i per l'altre, però no s'en acaba de sortir, així que baixa i m'el cedeix. Som-hi!

- Ll1 (6a): Comença per una minicova fàcil una mica descomposta, i amb un pas desplomadet ja pillem la fisura. Es va fent, canto i atlètica, fins a arribar al passet, on cal fiar-se de una regleta per incorporar-se. Un cop fet això xapem un cordino i seguim pels passos atlètics cap a dalt. Uns metres abans del final ens hem de ficar en una mena de diedre, amb un passet tonto també. Arribo a la reunió ben inflat, quin llarg més bo i més exigent! et posa les piles! El llarg està assegurat amb claus i un parabolt, però si tens pila suficient per anar parant es pot equipar bé amb friends.

En Pere i la Barbara recuperant la fisura

- Ll2 + ll3 (V+ + V): en Pere i la Bàrbara arriben a la reunió, i ara li toca al primer. Comença amb un flanqueig fàcil fins a un bombet on trobem un parabolt. Aquí una apretada ens supera el desplom i arribem per terreny fàcil però sense expansions fins a la R2. El Pere segueix per un diedre molt bo, fàcil d'assegurar i on si et vas posant bé no té molt de problema. La R3 està sobre un esperó en una bona repisa. Aquí el temps es comença a torçar, fins ara teniem resol, però ara comença a entrar una boira punyetera....

- Ll4 (V): Aquest sembla el llarg més equipat, així que li cedim a la Bàrbara que encara no es veu posant catxarritus. Es tracta de la típica placa Vilanoviana amb molt de canto, però el seguros estan llunyet i cal posar-hi valor. Tot i així s'ho treu com una jabata, no sense abans liar-nos una mica les cordes (les va creuar tots els cops que va poder!). Quan arriba al final, dubta de si anar a la esquerra o tirar recte, i guiat per nosaltres (vaya cracks...) la fem anar a parar a la via del costat. Així doncs fem un troçet de la via del costat que nose quina és però és ben dura.

La valenta en el primer llarg, s'ens va morir la bateria de la càmara

Després de fer un baile per la pared, passant per sota i per sobre la corda per desfer les creuades, arribem a la R4 ben congelats, i és que la boira a fer baixar la temperatura. Decidim que cal sortir de la paret quan abans millor, que tampoc ens queda tantes hores de sol (recordar que vem començar a les 12.30...), així que com que el Pere està molt fred decidim que empalmi els dos llargs que queden (meeec! cagada!)

- Ll5 + ll6 (V + 6a+): començo jo, el cinquè llarg no té història, un sol parabolt protegeix un passet de bavaresa, després gairebé caminat fins a la R5. Poso un parell de peces, més que res per protegir el flanqueig. Arribo al ll6, el llarg més dur de la via. Comença fàcil per una placa típica una mica tumbada, sense expansions però que protegeixo amb tres friends i un tasconet. Em planto sota el diedre, xapo sense molt problemes els dos primers bolts, i llavors dubto. Esquerra o recte?? probo per l'esquerra, però el diedre es torna romo i dolent. Em penjo i llavors veig el clau sobre el meu clau. Ho provo però els passos són durs, tinc fred i la corda pesa un culló, així que pedal improvitsat i amunt! xapo i el clau i llavors pilles llastra cantelluda que et porta el cim, no sense abans patir pel molt que pesava la corda.

Prespectiva de la paret, la via va per la part esquerra de tot

I aquí arriba la meva sorpresa, només i un bolt! i el segon bolt per la reunió?? res, no hi manera, així doncs monto la reunió del bolt i del friends 0.75 i 2 en una fisura horitzontal que trobem sota el parabolt. Els hi comento que pujin de un en un, per no sobrecarregar la reunió (és la primera que faig amb friends!). Pujen tots dos com poden, s'està fent fosc i estan molt i molt freds. Arriben a dalt, hora: 7 de la tarda, 6 hores i mitja per fer 160 metres! som un cracks que podem fer ombra als Hubber! En fi... (per cert, els friends no es van ni moure! olé!)

Així doncs encenem els frontals i com que dubtavem per on es baixa, truquem al Dani, perquè ens mostri la llum. Ens comenta que hem de fer cim superant un muret i llavors seguir un camí evident fins a trobar la baixada. Ho trobem sense problemes tot i que jo no les tenia totes...

Al final som a les 8 al cotxe, i arriba el millor moment del dia: Pastis de formatge i Oreo by Barbara! fantàstic!
En resum, que som una de les cordades més lentes de la història, cal dir que les condicions tampoc ens van acompanyar, amb el fred que feia i la boira punyetera. La via? un 10! el primer llarg és brutal, i el següents també estan força bé. La roca és superabrasiva, al contrari que alguna via de la roca dels arcs, i l'últim llarg cal anar conscienciat, jo crec que surt una mica més de V+ obligat. És una d'aquelles vies que et queden ganes de repetir-la amb bon temps per poder-la disfrutar en tota la seva magnitud.

Lliçons de via llarga a Montserrat: La Sargantanes a la Gorra Marinera i Òpera Prima al Gorro Frigi

Com anem! Avui no és l'Aleix qui us escriu - que deu ni do la de vies llargues que ja té al sac - sinó l'Edu. Vaig estrenar el meu primer finde climber de l'any "aprovant" el curset de via llarga a càrrec del senyor Palet, gran instructor. Ja hi haviem anat un altre dia a l'agost, on em vaig estrenar a Penya Ginesta, però havia anat bàsicament de paquet: de segon en tots els llargs i amb l'Aleix fent totes les maniobres. Aquesta vegada l'objectiu era anar més enllà: fer una cordada com deu mana i que jo aprengués a montar les reunions i assegurar al segon de cordada (amb el risc associat per la seva integritat física, però cap problema, a l'Aleix li va l'adrenalina jeje).

Així doncs, divendres l'Aleix navega una mica pel blog d'escalatroncs - que per cert està molt i molt bé la quantitat de ressenyes de via llarga que hi han - i tria dos objectius: la via Sargantanes a la Gorra Marinera (IV+, 178m) - ideal per a estrenar-se de primer de cordada - i la via Òpera Prima al Gorro Frigi (6a, 145m) - objectiu una mica més ambiciós.

Dissabte al mati sortim a les 9:00 de Barcelona, a tope amb la Kangoo, i constatem que el temps no és tan agradable com preveia el Meteocat: 2º al parking del monestir, cel mig cobert per núvols alts que no deixen que el sol ens escalfi. Això sí, el dia es claríssim, es poden distingir tots els Pirineus nevats, les vistes des del cim dels gorros prometen! Nem a crospir-nos el primer entrepà al bar del costat del funicular, i ens topem amb la segona sorpresa del dia: tant el bar com el cremallera estan tancats, el cremallera estarà tancat 2 mesos per manteniment! Fantàstic! Sembla que el manteniment del cremallera el deu fer algun monjo de montserrat en les seves estones lliures.. perquè tardar 2 mesos! En fi, ens cruspim l'entrepà a la mega-cafeteria estil portaventura que hi ha al complex del monestir, motxilla i corda a l'esquena i a pujar escales!

Arribem al peu de la via Sargantanes ben suats, ara es van alternant petites estones de sol amb els núvols, però continua fent bastant de fred. Després de dubtar un pel, encetem la via on més o menys creiem que comença (al lloc on diu la ressenya que comença no hi ha cap parabolt fins molt amunt així que comencem un pel més per l'esquerra). L'Aleix fa el primer llarg (IV, 25m) i monta la primera reunió. Just quan començo a pujar arriba la marabunta: gent per omplir un parell d'autocars que deu anar a Sant Jeroni a peu... Els deixo passar, i començo a pujar fins la primera R, on l'Aleix em torna a explicar amb molt d'entusiasme (més li val que la munti bé jeje) com arribar a la reunió, assegurarme de 2 punts, cridar reunió, montar la R, passar la corda i assegurarlo amb el revero a la reunió. Em sembla que ho he pillat tot... i dic venga, me toca! Començo el segon llarg - no té massa història: xapes a pam, IV, 30m - i arribo a l'emplaçament on toca montar la R. Vaig un pel lent (bé, mooooolt lent), però crec que ho he fet tot bé, i l'Aleix tira de segon fins arribar on soc... Comprovacions per part del mestre, i si tot correcte! yuju, he montat la primera reunió (sembla una xuminada, però fa il.lusió jeje)

L'Aleix segueix empalmant els dos següents llargs (IV, 20 m i III, 35 m), dues rampes que porten fins a una feixa bastant ampla amb herba, i des d'on es comencen a tenir unes vistes que t'hi cagues! (per cert, no reflexades en la qualitat de les fotos d'aquest post, fetes amb el mòbil de l'Aleix, ja que ens vam deixar les càmares decents a casa... empanats!).

Vista mirant cap a Collserola

Arribo i faig el cinquè llarg, una placa supertombada de III amb només un parabolt, però tampoc en cal més, es molt senzill. Monto la R, puja l'Aleix i empalma els dos darrers llargs, els més xulos de la via(IV+ 30m, IV 18m). Per a fer-los, cal fer un flanqueig en diagonal cap a l'esquerra, on les xapes estan un pel allunyades (4-5 metres com a molt potser, però no els 10 m que posa la ressenya que vam llegir al blog d'escalatroncs, potser hi han posat un parabolt de més), i després anar recte cap amunt, amb la via primer més dreta, i després més tombadeta però sempre amb canto.

Jo mateix pujant el darrer llarg de la via Sargantanes

El llarg mola molt perquè es senzill però dret, tens bastant de pati sota els peus i et porten ja al cim. Fem tots dos el llarg sense incidències, i arribem a dalt de la Gorra Marinera, la meva primera gorra montserratina!! Al cim s'està per quedars-hi una estona: vistes genials i caloreta, que ha sortit el sol, aixi que ens fem un parell de cutre-fotos i ens cruspim un entrepà. Son les 14:00 - encara queda temps per fer la Òpera Prima - o sigui que rapelem una miqueta (uns 15 m després de destreparne caminant uns 20) i agafem les escales i el camí que ens duen al peu la via Òpera Prima, al Gorro Frigi.

Aleix al cim-solarium de la Gorra Marinera, Pirineus nevats al fons

Bé, ben bé al peu no, abans s'han de pujar uns 10-15 metres per una canal, el dissabte enfangada i amb restes de neu (en algún lloc enfonsantnos fins al genoll... dios mio!!) Truco a la Isabel perquè no pateixi (està treballant pobra, des d'aquí ànims generals per a tots els arquitectes pobrets...). Per a fer la via cal seguir els parabolts grocs. Vinga doncs ens hi posem! En aquest cas m'hi poso jo, decidim empalmar els dos primers llargs per anar fent via... Son dos llargs de 25 i 25 m, IV+ i V de dificultat. Els parabolts estan un pel mes allunyats que en la Sargantanes, però res exagerat i allí on es més difícil (bombets) estan mes junts (crec que la via està molt ben assegurada). M'ho passo molt bé fent els dos primers llargs, l'única dificutat és arrosegar la corda quan ja porto més de 40 m seguits pujats (com apreta la cadera!), i monto la reunió en un lloc bastant còmode, on fins i tot em toca un pel el solet... Great!

Puja l'Aleix, arriba fins on soc i segueix cap amunt, fent el tercer llarg (V+, 30m). Comença amb el pas mes díficil, superar un bombet tirant de dues regletes, però l'Aleix puja calent i el passa sense massa complicacions. Abans d'arribar a la reunió s'ha d'esperar un pèl, ja que portem una altra cordada a davant i sembla que van una mica lents. Al cap de 10 minuts l'Aleix monta la R, i pujo jo... que m'he quedat amb les mans glaçades! Encaro el bombet, busco les dues regletes però el tacte no me les trova... i penso a prendre vent! M'agafo de la cinta, i aserando cap amunt (em sembla que he pillat el xip de via llarga jeje). La resta de llarg es va fent sense problemes.. Arribo a la R, i observem al segon de la cordada que tenim davant guarrejant a saco tirant de les cintes per superar el llarg que ens toca ara... el quart, 6a (V+ a les ressenyes antigues, cuidao!), 20m. No sembla tant difícil, aviam, m'hi poso jo de primer... i citant al mestre Oriol penso... traaaaaaaaaaaanki 6a!!!! Has de superar dos bombets, i sobretot el segon es bastant punyetero, sense massa presa i amb malts llocs per posar els peus.. Ho provo una miqueta, penjat de la xapa, però res.. M'estiro, arribo a la següent cinta, la poso i aserando cap amunt!! La resta del llarg molt fàcil, es el pas punyetero aquest només. Monto la R, l'Aleix ho prova en lliure però tampoc resol, així que cintespillen i cap amunt. Arriba a la R, i encara el darrer llarg per arribar al cim (pas de V+ i després rampa de III fins dalt). El supera sense problemes, això si, a partir de la rampa cap al cim fot un vent que t'hi cagues!

Amb cara de restrenyits al cim del Gorro Frigi

Arribem dalt, fem un parell de fotos amb el mobil i marxem escopetejats cap avall, fugint del fred vent. El descens es fa per una ferratilla (lease unes quantes cadenes i cables), combinades amb descens per una canal enfangada i molla fins dalt, la qual cosa fa la baixada bastant precària i cansada.. Però bé, com a mínim es de dia, cosa extranya tenint en compte els antecedents de l'Aleix :-) Baixem per les escales fins al monestir, on comprem un formatge i un membrillo respectivament, atesos per una simpàtica senyora asiàtica (tu probal queso!), la única que quedava venent productes "típics" a aquella hora (sobre les 18:00 de la tarda). Un gran dia!!!

Una doble de via llarga!

Bones! uf si en feia de temps que no escriviem per aquí! i no serà que no em fet coses, però ja se sap, a vegades no es troba el moment/motivació per escriure en el blog. Sobre el que em estat fent durant aquest temps, doncs un munt de esportiva, algun encadenament interessant (6b a vista a Sant Llors per part meva i de l'Edu, algun 6b+ a Sadernes, en fi buscant el primer 6c), i alguna via llarga (per sobre de tot, l'aresta GAM al bisbe, llegir la divertida crònica de l'Oriol. Però com que tot això ja fa un temps, doncs més val actualitzar amb coses actuals. Així doncs, després d'un viatge pels USA (ja caurà alguna foto), fa 15 dies vaig recuperar la escalada amb el Pere i el Marc. El lloc escollit, com no, Montserrat, la via, l'area de servei. Entrem pels dos llargs del camí de l'alsina:

- Ll1 (6a+): tira el Marc de primer i uf com apreta aquest llarg! després de 3 setmanes de no escalar es famolt dur. Em va sembla bastant heavy per ser 6a+, i tant jo com en Pere vem "acerar" com uns campeons.

- Ll2 (V): m'hi poso jo de primer, és un llarg que té 3 o 4 passos inicials finets i una mica sobats i després deu ser IV. Com que no tenim dos cordes de via llarga, anem amb les dues cordes seves de 9 i pico, i com costa recollir les cordes!

Vista del monestir desde la via

Aquí ja arribem a la feixa on comença la nostra via, on s'hi posa el Pere:

- Ll1 (V): llarg curt i facilet, per arribar sota una bauma. Reunió incòmode, i més si fem cordada de 3 persones..

- Ll2 (6a+): aquest li toca al Marc (no ho hem fet bé ni res la repartició dels llars eh!). És un petit bloc per superar el bombet de trobar els cantos bons i després es deixa fer fins a la reunió.

Sortint del bombet, festival de cordes!

- Ll3 (V+): aquest em torna a tocar a mi, i en la meva opinió és el millor de la via. Un llarg en diagonal que superar un parell de bombets, el primer fàcil i el segon més xunguillo (o era al revés). Enmig del llarg em quedo amb un còdol a la mà que em fa estar apunt de volar, però per sort em puc estabilitzar i seguir amunt.

Jo mateix en la diagonal del llarg

- Ll4 (IV+): petita rampa sense molta història per arribar al mirador del ermitans que el Pere resol sense gaires "apuros".

Els personatges al cim de la via!

Arribats aquí menjem alguna cosa, i ens decidim a fer alguna altra via. Al Pere li sona que la panxa del bisbe té una via anomenada "per davant" que és fàcil, així que anem cap allà. Després de preguntar una mica, al final trobem el peu de via. El primer llarg sembla el més dur, i oh! casualitat! li toca a en Marc.

- Ll1 (V+): una rampa tombada es va posant vertical però amb uns bolos super xulos, fins a arribar a un passet més fi, però que si mirem bé els peus es surt sense problemes. Peazo llarg!

Disfrutant dels bolos del primer llarg

I ara ve l'aventura del dia, em poso jo amb el segon llarg:

- Ll2 (IV+): un llarg molt curtet, quan arribo a la reunió els hi comento que segueixo endavant. Com que no veig cap seguro, en comptes d'anar a l'esquerra com va la via, supero la bauma on em trobo per la dreta. No trobo seguros, però puc posar un alien. Quan estic a sobre de la bauma veig que la via va per l'esquerra així que em toca fer un flanqueig sense seguros però facilet. Amb molt de compte recupero la línia de la via i segueixo amunt. Arribo a la segona reunió opcional que marquen les ressenyes, però encara em queda força corda així que tiro amunt. Faig la canaleta, molt guapa i arribo al tram de III amb la corda que pesa un culló. "Aleix! et queden 10 metres! 5 metres! 3 metres! i de miracle arribo a l'alzina de la R3! al final m'he marcat un llarg de gairebé 70 metres, visca la navegació Montserratina!

Vista del monolits de Sant Benet, gairebé de nit

D'aquí una grimpada ens porta al cim, que assolim just quan es fa fosc, amb el temps justet per encendre els frontals, fer el rappel de baixada i corrents cap al cotxe que el Pere fa tard!

El dissabte següent torna a quedar la cordada triple, aquest cop per anar a Vilanova de Meià. Ens despertem d'hora i ens trobem a Terrassa, però llavors el Pere em dóna la noticia de que el Marc és baixa perquè estar encostipat. És just en aquest moment quan ens fem "caqueta", i pensem que sense el bow, millor anem a un altre lloc. Dit i fet, anem a St. Llorenç de Montgai. Després d'un parell d'hores en parem sota la primera de les dues vies que voliem fer. Hi ha una cordada de 3 en la 1era reunió, així que anem a veure com està la segona. Hi ha una cordada a la 3era, una a la 2ona, una a la 1era i una esperant per començar. Però això que és?? tornem a la primera via, i el que va de primer enfronta l'únic pas de V+ de la via i treu el estrep, així que fem un replantajmen de objectius, i decidim anar a Vilanova. Després de mitja horeta de cotxe, ens plantem a peu de la roca dels arcs, fa sol, de conya! ens posem el arnés i el catxarros, i fem cap a la via Tàrrega. Just quan som al peu de via, es posa a ploure, perfecte... ens esperem 5 minuts, però sembla que no para, tornem cap al cotxe, avui no és el dia... A mig camí torna a sortir el sol, així que ens animem i tornem a la paret, però canviem l'objectiu, anem a la navarro. Jo no les tinc totes per això de fer una via tant desequipada, però la veritat és que portem molt material (12 friends i un joc de tascons). Tot i així em poso en el primer llarg, preveient que el 2on és més dur:

- Ll1 (IV+, 3 pitons): Começo jo, arribo fins al primer pitó, abans poso un friend però. Començo a disfrutar, aquesta roca és la canya, i els friends i tascons entren molt bé. Arribo a la reunió (2 spits i un buril) i estic "on fire", que wapo!

Arriba el Pere, i ara el que no les té totes és ell, no se li dona bé aquest tipo de canto. Es posa en el segon llarg, però no ho veu clar i baixa. Cap problema, passa les cordes que ja tiro jo!

- Ll2 (V, 1 spit, 1 pitó i 1 buril): comença fàcil fins a arribar a un bombet típic. Aquí trobem els spit (que està nou), xapo i em penjo a mirar-m'ho. Hi ha cantos d'escàndol, així que pujo sense problemes, a partir d'aquí es va ajaient fins a arribar a una feixa on es fa reunió (2 spits amb argolles).

El pilar del Segre desde la R2

Just quan asseguro al Pere, un grup de 5 o 6 voltors es passeja aprop meu, un d'ells passant molt aprop, increïble! en Pere ja arriba més animat, després de flanquejar la feixa es posa en el següent llarg.

- Ll3 (V): i deu ni d'ho amb el llarg! comença vertical però amb canto, després un flanqueig una mica "expo" per encarar una placa on hi ha el pas de V. Hi ha un canto bo enmig de la placa, però després no hi ha res més, així que fem una mica de al-pinismo, i arribem a la penúltima reunió (diverses sabines).

- Ll4 (V-): aquest és EL llarg de la via! molt xulo, un muret vertical amb cantos boníssims, on els friends entren "a canyon" i que reserva el passet al final, sembla més fàcil anant pel diedre però no vaig veure cantos, així que encaro el bombet que es supera molt bé amb bons cantos, i arribes per terreny trencadot a la última reunió (gran sabina).

Vista de la paret darrera de la Roca dels Arcs, i al fons les primers neus als Pirineus

I ja som al cim de la roca dels arcs! només ens queden les fotos de rigor i baixar ràpid cap al cotxe, que el Pere torna a fer tard a Terrassa!