Last afternoon sesion a la tuaregs

Last but not least que deia aquell, dijous de fa 10 dies vem decidir anar a Montserrat a fer la que per circumstàncies varies seria la última sessió d'escalada estival, ja que avui ja s'ens ha acabat (a alguns més que altres) la jornada intensiva. Així que per concloure la temporada ens vem acostar amb l'Oriol fins a la vinya nova, més concretament a la cara est de la palleta, a fer la via Tuaregs. Havia vist moltes piades últimament d'aquesta via, i tothom la deixava molt bé, així que l'elecció va ser fàcil. Per arribar fins a la via, ens acostem fins al restaurant de la vinya nova, i agafem un camí que surt a la dreta del restaurant. Al cap d'una estona, a l'esquerra del camí, al costat d'una porta/torres de pedra surt un caminet de terra. Nosaltres decidim aparcar només agafar el camí, doncs portem un cotxe baix i no ens volem arriscar. Si es porta un cotxe una mica alt, es pot apurar una mica més endavant del camí, i estalviar-te 5 minuts a peu. Al final d'aquest camí trobem un torrent que va pujant direcció al pollegó. En un moment donat, trobem un creuament que a la dreta marca via ferrata de les dames, anirem a l'esquerra. A partir d'aquí, podem anar pujant pel torrent com poguem, o fer com nosaltres, seguir un camí a l'esquerra, que va resseguint el peu de les parets. Aquest camí és una mica "matojero", però ens estalviem cadenes i cordes fixes per remontar el torrent. La única pega, a part de 4 rascades que ens endurem, és un passet al final per una repisa d'un parell de pams, amb una caiguda a la nostra dreta en plan rampa, que fa una mica de "yuyu". Superat això, ja sóm al peu de la paret, on trobarem varies vies, la nostra és la de la dreta de tot. Ens sortegem els llargs amb l'Oriol, i surt que li toca començar a ell. Així que jo m'estalvio la placa de 6a del principi, però em tocarà el 6a+ del final...

- Ll1 (6a): peazo de llarg! es tracta de una 6a que va de més a menys dificil. El més dur està en les 3 primeres xapes, que són finetes finetes. A partir d'aquí ja vas trobant canto i la cosa es va tumbant, i es comenverteix en un llarg molt disfruton. Una curiositat, les xapes estan a pam! però quan dic a pam, es que estan més aprop que la majoria de vies que podem trobar a Montserrat. Un llarg brutal, amb una roca boníssima, dels que fan afició.

- Ll2 (V+): aquest és EL llarg, amb majúscules. Un llarg vertical però amb canto inhumà, que va alternant forats boníssims estil sant llorenç amb patates i bolos enormes. El climax orgàsmic del llarg arriba en un moment que ens trobem un petit desplomet, que cal flanquejar lleugerament a la dreta inicialment, per acabar-lo atacant per un tram on trobem dos megabolos a la mateix alçada que són increïbles. Després d'això, el llarg s'ajau per entrar a la reunió. Sobre l'equipament, és correcte, no és tant exagerat com el primer llarg però tampoc hi ha cap aleje important.

- Ll3 (IV+/V): llarg de transició, es tracta d'un llarg més tombat que més que res és per anar a buscar l'últim desplom que ens portarà el cim. No té gaire història i no es gaire complicat, és molt més tombat però no trobem els cantos anterior. En el punt més complicat del llarg, trobem l'única pega de la via, un aleje considerable just en el moment que es posa una mica més dret. La veritat és que ens va extranyar, potser hi ha alguna xapa que no vem veure, però bé l'Oriol ho va solucionar posant un friend que semblava bastant ben posat.

- Ll4 (6a+): 6a+ de dos passos i morfològic. Es tracta de un bombet on les preses de sortida (que ja és vertical) són boníssimes, però els passos de sota s'ha d'apretar de romillos i algun bidit amagat. Jo no porto el chip d'apretar a muerte, així que ho soluciono amb un parell de A0 i després surto sense problemes. D'aquí al cim IV fàcil amb algun alejillo, poso un parell de friends, més perquè em feia il·lusió que per una altra cosa.

I amb això ja fem cim! com últimament arribem just per veure la posta de sol desde el cim de l'agulla. Això implica que s'ens està fent fosc, o sigui que tenim el temps just de montar el primer rappel, i treure els frontals de les motxilles. Empalmem els dos últims llargs, i després seguint les recomanacions que haviem llegit en altres piades, rapelem el ll2 i el ll1 individualment. Tota una experiència rapelar de nit, si es va amb molt de compte de fer totes les coses correctament, inclús diria que és fins i tot maco! Un cop al terra, només ens queda desfer el camí de tornada, petit moment de taquicardia al fer el flanqueig inclòs, i arribar fins al cotxe. En resum, VIASTRU amb totes les de la llei, val la pena la patejada de tres quarts amb pinxos inclosos!

PD: No hi han fotos perquè com acostuma a passar, ens vem quedar sense bateria al primer llarg...

Descobrint la regió d'agulles...

I dic descobrint perquè abans d'anar-hi a escalar és una regió de Montserrat en la que no havia estat mai, i la veritat és que m'encanta, avui mateix i he anat d'excursió només per disfrutar del paisatge. Fa un parell de setmanes ens hi vem acostar amb l'Oriol Romo per amb un objectiu: la Montpart a la Miranda de les Bohigues. Així que ens plantem al parking de can Massana a les 17.30 tocades, i és que s'ha d'aprofitar els últims dies de jornada intensiva estival. Carreguem tots els trastos, inclosos els 2 nous camalots de l'Oriol i el seu joc de tascons. Enfilem el camí del GR, i després el camí del coll de les portelles. Just abans de la "trepada" del coll de les portelles veiem una via equipada amb parabolts nous, juntament amb un burils vells que té bona pinta, però no sabem de quina via es tracta. Arribem al coll, i aquí ve quan ens liem. Agafem el camí que va al refugi, i quan arribem a un torrent que cal atrevessar per anar al refu, seguim torrent amunt buscant el peu de la paret. Quan ja hem arribat gairebé a l'altra extrem de la miranda, ens adonem que no anem bé. Tornem fins a l'inici del torrent, i aquí pujem pel bosc fins a l'extrem esquerra de la miranda, on trobem un caminet punxós que ens porta, després de trobar-nos una cabra salvatge que ens cridava, fins a peu de via. Les 19 de la tarda.

Vista de la regió fantàstica al capvespre

Ll1 (V+): Comença l'Oriol, així li tocarà el llarg clau de la via, el tercer. Llarg facilet tot i el V+, on el més difícil és el aleje-flanqueig que hi ha per arribar a la reunió. Va bé per agafar el to a la roca i anar escalfant. Reunió còmoda en un petita bauma, cal tenir compte de no confondre's i ficar-se en la via Jumpin' Jack Flash, que es creua enmig del flanqueig i de la qual es pot fer servir una xapa.

Jo mateix sortint del flanqueig, entrant a la R1

- Ll2 (V+/6a): Peazo de llarg! molt guapo, comença en flanqueig i llavors un passet interessant per entrar en un diedre. Llavors comença el festival de canto resseguint el diedre fins a arribar un passet per superar un bombet i entrar a la R2. Aquí poso el meu primer friend!! no és necessari ni molt menys, però va bé per anar practicant. La R2 és molt còmode, en un replà enorme. Desde aquí la visió del següent llarg és emocionant i una mica intimadadora! sort que li toca a l'Oriol, jeje...

L'Oriol en el crux de la via

- Ll3 (6a/A0 - 6b?): poso el 6b en interrogant perquè tots dos el vem treure en lliure (jo amb un repòs anant de segon) i és el que ens va semblar, entre 6a+ i 6b. Es tracta d'un diedre que comença en rampa i es va posant dret i dret, fins a arribar el punt lleugerament desplomat. Per superar-lo se t'acaben els cantos i s'ha de tibar d'un parell de regletes petites. Les xapes aprop ajuden a no passar por excessiva, a partir d'aquí terreny fàcil (IV+), amb les xapes una mica més lluny però podem xapar alguna sabina bona. Molt bon llarg també, amb l'alicient de fer el cim!

Foto del cim, ben fosc!

Tal i com es pot veure a la foto, arribem amb les últimes llums del dia a dalt de l'agulla. Fem les fotos de rigor, i aquí comença l'aventura de veritat. Són les 21.30 i treiem l'únic frontal que portem. Ens dirigim a la vessant nord de l'agulla i fem el destrepe de 5 metres fins a la canal. I aquí és on la caguem, doncs més tard ens hem enterar que pujant a l'agulla del davant i baixant per darrera d'aquesta tot és més senzill. Però no, ens mola complicar-nos i deicidim baixar per la canal que surt a la dreta del destrepe anterior. La mare que ens va pa...! la canal deu tenir uns 50 graus, amb l'afegit que està ple de sorra i rellisca com una mala cosa! A tot això li afegim que no hi ha res de llum, per tant l'Oriol no veu un pimiento, i l'haig d'anar il·luminant amb el meu frontal per avançar cada 3 metres, mentre anem d'arbre a arbre. En un moment donat, perdo peu i baixo 3 metres relliscant per la canal, i l'Oriol acollonit veu com la seva única llum desapareix canal avall, jaja! em freno com puc i m'agafa l'atac de riure, la baixada és puta però tampoc és per matar-te, més que res és empranyadora. Un cop a baix, només falta baixar el torrent, el camí fins a les portelles, el coll i després ja som al cotxe. Hora?? 23:15!

Cap de setmana de competicions

Posant el dia al blog, que últimament el tenim una mica abandonat! com haureu pogut deduir aquest post correspon al cap de setmana de competició que vem tenir a Barcelona a principis d'agost. El podem resumir en dues parts:

1er Open de psicobloc

Desde el primer moment que vem tenir notícies d'aquesta competició que es celebraria a les piscines picornell, vaig pensar que estaria molt bé apuntar-s'hi, podia ser divertit. A través de l'Oriol vem tenir la informació de que tenien intenció de montar alguna via facileta perquè pogués escalar tothom, així que amb el Sergi, l'Edu i la Bàrbara vem decidir que ens apuntariem. Així doncs, el divendres al vespre ens plantem a les piscines, amb els nostres cutre-peus de gat, per tal de quedar ben remullats. Al veure el plafó per primer cop, una barreja d'emoció, nervis i "ginye" recorren les nostres venes. Es tracta de un plafó amb dues vesants, la meitat dreta un desplom continu de pocs graus on sembla que hi han d'haver les vies més fàcils, i a la part esquerra, el lleuger desplom que trobem a la dreta el trenca un sostre de un parell de metres.

El plafó moments abans de la competició

Glups! tot i això, baixem a punt de reunió i preguntem als organitzadors que tal és el plafó. Ens comenten que ens hi apuntem sense dubtar-ho, que hi han vie sper tothom i que la via més fàcil està sobre el 6a. Així que ens hi apuntem! 5 euros i una samarreta bastant xula per participar. A les 20:30 ens reuneixen a tots els competidors, i ens expliquen la mecànica. La idea és que cada via té una puntuació, i el que faci més punts guanya. Fent cua civilitzadament es poden fer tants pegues com es vulgui, fins a quedar ben agotats. Tot apunt per començar!

La gent, a part de uns quants bows més atrevits, començar tranquilament per el plafó fàcil, de totes maneres tenim fins a les 11 dels vespre per fer pegues! veiem que hi ha gent que arriba sobrada a dalt, però també n'hi ha que cauen per la via més fàcil, o que pujen fent servir totes les preses, bueno, com a mínim no serem els únics pringats! i després d'esperar una mica, arriba el nostre torn! quins nervis! tots agafem la via vermells, que és la via més fàcil (sense contar la via que toca totes les preses). Comença amb un flanqueig cap a l'esquerra i llavors puja fent una ziga-zaga. Les preses de baix estan mulladetes, però millora al anar pujant. Té algun passet divertit amb un bidit, algun romo, i acaba amb un pas de diedre. Tots fem top menys el Sergi que es queda a un moviment! visca! al final sembla que no estamos tan mal eh! la via és atlètica, típica via de plafó de tibar-li.

L'Edu apunt d'encadenar la via vermella

Un cop a dalt, només hi ha una via de baixada, així que deixar-se anar de peus i avall estil "palillo"! no arriba a deu metres, així que tampoc n'hi ha per tant. Quan sortim de la piscina, hi ha gent que ja s'ha cansat d'esperar (que impacient és la penya), o s'ha ginyat, i amb un pegue n'han tingut prou. Millor! menys cua. Tornem a fer la cua per el plafó fàcil, i arribat el nostre torn, provem una via amb dos dinàmics d'aquells que si els trobes amb corda al igual els proves! però això és tou en teoria, així que som-hi! fem els primers moviments fins a col·locar-te amb dos mans molt bones i mirem la següent presa... uf, que lluny que està! jo i l'Edu ens hi tirem més o menys a muerte, però no arribem ni de broma! la Bàrbara intenta pujar fent servir els peus superiors com a regletes però tampoc. A l'aigua tots! el Sergi torna a barallar-se amb la via vermella, però ara cau una mica més avall.

Jo mateix abans del primer dinàmic

Al sortir de la l'aigua, i veient les opcions que ens queden en el plafó més fàcil (una via que era més dificil que totes les del sostre, de regletes ínfimes en desplom), ens anem cap al sostret! amb un par! fem la cua reglementaria, i optem per la via més fàcil, la via groga. També comença amb un flanqueig fàcil, i un passet de placa ens col·loca sota el sostret. Bons cantos, però mullats i alguna presa que ens mou, ens tumba a tots en el mateix pas, quan anem a buscar la bústica de sortida del sostre. Li fotem tots un segon pegue, però res, no hi ha manera.

La Bàrbara fent contorsionisme al sostre

El Sergi fent un pegue al sostret

Amb tot això, ja són gairebé les 11, i estem bastant reventats, així que donem la nostra participació per finalitzada. En resum, una competi molt xula i original, ara ens morim de ganes de provar el psico de veritat!

Un bow volant del sostre

Prova de la copa del món al Sant Jordi

Diumenge hi havia cita innaludible per tot escalador friki que li agradi veure als professionals competir, prova de la copa del món al Sant Jordi. Pujem amb l'Oriol, l'Ane i el Carles, un amic seu, més tard arribaria la Bàrbara. Arribem i la final de dones ja ha començat. El plafó molt espectacular i deu ni do la de públic que hi ha.

El espectacular plafó

Les fèmines van pujant per la via, que es tracta de un 8b o 8b+, amb molt d'estil i suavitat. El que va ser una patètic és que tres participants que havien aconseguit superar el crux de la via en el sostre final, es quedessin a 4 o 5 passos de la reunió per falta de temps (8 minuts per fer la via). Home, com a mínim si arribaven fins allà que els hi deixessin provar d'encadenar-la. En fi, coses de la competició. Al final guanya una eslovena diria, que es va quedar a dos passets de la reunió.

La guanyadora reposant abans del sostre

Torn per els homes, comença la competició amb 4 o 5 competidors desconeguts (almenys per mi), cap d'ells passa del mig de la via, on uns passos amb un bloc curiós els tumben a tots. Després d'això, primera gran ovació de la nit, surt el Ramonet! Impressionant que un noi de la seva estatura pugui escalar com escala, i és que com escala! en teoria surt d'una lesió en un dit, i no està entre el favorits. Comença a pujar, se'l veu bastant bé, passa el bloc on han caigut tots els d'abans, vinga ramonet! arriba al sostre final, també el supera, ja està a la placa final! arribats a aquí un flanqueig amb unes regletes que vistes amb prismàtics semblen infimes és la última apretada abans del top. El Ramonet comença el flanqueig, i en un punt on no troba peus perquè estan massa lluny, el tio vola els peus i fa un creuament de mans amb aquelles regletes de merda! flipant! 3 passos de la reunió, 2 passos, últim pas... s'hi llança dinàmic... i no l'agafa! quina llàstima! però bé, ha deixat el llistó ben alt.

Ramonet abans de la placa final

Després d'ell un japonès que sorprenentment arriba molt lluny, cau molt amunt a la placa final. Torn del màxim favorit, Adam Ondra. Quin bow! puja a tota òstia, amb un moment es planta a sota el sostret final. Enmig del sostre, on la resta de participants van dinàmics i sense aturar-se, ell es permet el luxe d'anar sacsejant els braços. Al superar el sostre, un empotrament de genoll boníssim li permet girar-se i demanar els ànims del públic! tothom l'aplaudeix. Fa la placa apretant una mica, i quan tothom ja el veia agafat del top, cau exactament en el mateix pas que en Ramonet. Tot i això, gràcies al seu millor resultat en semis (va fer top), es col·loca lider. Només queda en Patxi, que també es rebut entre aplaudiments. Va pujant la via però sorprenentment cau en el bloc de mitja via... En la meva opinió un petit error dels equipadors, doncs es tracta d'un pas que deu ser complicat, però que no és gaire espectacular de cara al públic. En resum, guanyador Ondra, i sembla que tenim guanyador per molt de temps...

Descoberta i via ferrata de Rodellar

Aprofitant que estem uns dies de vacances al poble del pare de la Isabel, Salas Bajas, i que només es troba a 50 minuts en cotxe d’un dels paradisos de l’escalada esportiva d’aquest país, decidim fer una visiteta al mític Rodellar!! No obstant, es tracta d’una visita de prospecció (ja catarem les vies qun vinguem amb tota la troup i quan faci menys calor), per conèixer el lloc i de passada fer la curta però bonica via ferrata del "Espolón de la Virgen", situada entre mig dels sectors d’escalada.

Així que dit i fet, anem tambè amb el germà de la Isabel, el Jaime, a qui tambè li molen les ferrates i l’escalada (no n’ha fet gaire però ha dit que aquest any tenia ganes d’aprofundir en la matèria). Rodellar no està a gaires quilòmetres de Salas Bajas, però es una carretera d’aquelles amb regust clàssic: estreta, sense línies del mig i amb moltíssimes curves, cosa que fa que tardem gairebé una hora. Durant el camí sembla que estiguem al bell mig de França, ja que gairebé tots els cotxes que ens creuem són de barranquistes del país veí (la serra de Guara és un festival de barrancs). Quan arribem a Rodellar (final de la carretera), la cosa canvia una mica, hi ha encara molt de cotxe francés, però tambè del país i d’altres llocs d’Europa.

Arribant a Rodellar

Rodellar és un poble tranquil a dalt de tot del barranc on hi ha les diferents zones d’escalada. La vista des del poble mirant als diferents sectors és brutal: la gran bòveda, la cova d’Alí Babà (la mítica de l’Andrada), i fins gairebé 20 i pico sectors que estan entre 5 i 30 minuts a peu del poble (Jordi, això està fet per a tu J). A més, tot està amanit per un bonic riu on refrescar-se entre pegue i pegue (ara no porta moltíssima aigua, però a la primavera segur que deu fer goig de veure).

La ferrata es troba gairebé al final dels sectors d’esportiva, cosa que ens permetrà fer un bonic passeig per les zones d’escalada. Decidim anar per un camí que ens porta per dalt del barranc i tornar per un altre que ens durà pel fons. Passem pel costat d’un sector de vies curtes i desplomades (crec que encara bastant humà, entre el V+ -una o dues vies-i el 6c+), on ja hi ha gent fotent-li gasto. La veritat es que la roca té un aspecte magnífic i les vies es veuen molt xules... Aviam si arriba la tardor ràpid per tornarhi!!

Sector de vies desplomades "factibles"

Continuem avançant, baixem fins al fons del barranc – al lloc anomenat Surgencias del Mascún – i passem pel costat del mític sector de “Las Ventanas del Mascún”, que bàsicament son roques erosionades pel vent i que tenen formes molt curioses, com ara “El Delfín”.El lloc és preciós, ara d’aquí a que fem alguna via anem clars jeje, lo més fàcil crec que es un 7b+ o porai...

El Delfín, una de les figures del sector "Las Ventanas del Mascún"

Ja gairebé estem a l’inici de la ferrata, abans passem per sota una cova inhumana on hi ha algun que altre 8a o pitjor.. Ja fa yuyu només de veure, ha de ser impressionant ser capaç d’encadenar vies com aquesta

Cova brutal amb viotes de 7c cap amunt...

Finalment ens posem a la ferrata pròpiament dita.. No és massa difícil ni llarga, en 30 minuts l’acabem parant-nos per tirar moltes fotos, però es bastant aèria i les vistes sobre el sector “Ventanas” valen la pena. Comença amb unes grapes que et fan pujar uns 20-30 metres en vertical, segueix una part no tant empinada equipada amb cadenes i alguna altra grapa, després arriba el trocet més guapo: més grapes, ara a uns 50 metres el terra, les dues primeres lleugerament desplomades, que et porten fins a dalt de tot de la ferrata.

Isabel disfrutant durant el primer tram de la ferrata, bastant dret

Tram del petit desplom


Isabel i Jaime al final de la ferrata

Acabem la ferrata i tornem al fons del barranc per un camí. Ara ja hi ha més gent pels sectors... Passem pel costat del sector d’iniciació (tambè existeix a Rodellar!), no està malament, ara les vies ni de lluny son tan guapes... Veiem a gent fent sostres, desploms, alguna placa despistada que s’ha colat per allí.. impressionant! Ara, el grau pica bastant, no sé si serà més senzill que el grau d’altres escoles, però crec que el lloc bé val una visita per a catar-lo. Abans de sortir del barranc, passem pel costat del que jo creia que era la cova d’Alí Babà (després resulta que era la del costat), i aprofito per fer una mica el guiri i demanar-li a la Isabel que em faci una foto penjat de l’inici d’un 8a de sostre (la primera presa és un kantaken!!!)

Moment "fes-me la foto" en una cova de vuitens...

Resumint... un lloc impressionant!!

Matanza de Prexas al Pic del Martell

Per una vegada i per a que serveixi de precedent, no és l'Aleix el que escriu aquesta entrada, sinó jo, l'Edu. El motiu és la meva estrena en via llarga, cortesia de l'experimentat instructor Aleix. Així que agafem divendres a la tarda, parem un moment al Decathlon a comprarme l'ATC (reversos no en tenien) per 25 eurets i apa, cap al Pic del Martell falta gent. Deixem el cotxe al parking de Penya Ginesta cap allà les 18:00, ben solitari, i fem la comodissima aproximació fins al peu de via (comodíssima comparada amb la tornada, com veureu més endavant). En el camí ens trobem un parell de cordades fent un parell del centenar de vies que hi deu haver e el Pic (ta cosit!!), i avancem fins a arribar al peu de.... "La Matanza de Prexas", 90 m V+.

Vista de "La Matanza de Prexas" desde el peu

Ja som al peu de via! Comença el tutorial de l'Aleix; bé, tampoc es massa complicat perquè la part d'anar de primer la deixem per un altre dia, jo em limitaré a assegurarlo i a fer tots els llargs al més pur estil topropista. Tot i així, a part de repassar el tema de com assegurar amb l'ATC, m'explica una mica com muntar les reunions i m'ofereix el briconsejo de la setmana: com un bon escalador de via llarga s'assegura les bambes a l'arnés, tal i com es pot observar en la foto de sota.

I d'aquí es posen lligades a la part de darrera de l'arnés i a pujar com un rei

Un cop degudament encordats i amb tot el material ben ordenadet, l'Aleix comença a fer el primer llarg: V+, 20m. L'entrada, tot i que la roca es super-aderent i hi ha uns cantakens d'aquells que no te'ls acabes, és una mica dura per trencar el gel i fa una mica de yuyu ja que s'ha de salvar un desplomet només començar. Fidel al lema: "Aquí no em vingut a patir" l'Aleix es penja un parell de cops però munta el llarg sense excessius problemes, amb pont de roca pel mig inclós. Munta la reunió i m'assegura, ara em toca a mi!! Ai quins nervis, que incòmode que es fa això d'escalar amb la motxila a l'esquena. M'hi poso, l'entrada apreta, i més si et t'oblides de respirar perquè portes el cul ben apretadet com servidor, però a mesura que vaig posant em vaig trobant més comode i vaig fent fins a arribar a la primera reunió. Deu n'hi do el percal que s'ha de muntar! L'Aleix m'il.lustra amb nusos ballestrinques, estigues sempre agafat de dos punts, la corda recollideta, ... s'ha de ser pulcre i organitzat per fer via llarga :-)

Aleix montant la primera reunió

Ens canviem les cordes, ja que no pensem que sigui una gran idea que jo monti una reunió per primera vegada avui, i l'Aleix es posa al segon llarg: V, 20m. La tònica continua: cantos per donar i vendre, un pel mes senzill que el primer llarg. Es va fent fins a arriba sota una roca gran que et fa notar dos bultos al coll, ja que, aparentment, s'aguanta per ves a saber quin misteri. L'Aleix remonta per la roca i, just a sobre, monta la segona reunió (però sense recolzarse en la roca, just in case). Desmonto el parapeto i faig el segon llarg, molt maco fins a arribar a la roca, la supero i arribo a la segona reunió.

Repetim l'operació de canvi de cordes, atenent abans la trucada de la Isabel, i l'Aleix enfila el tercer llarg: V+, 25m. Aquest llarg té dues parts: escalada maca de cantos d'uns 15m, i després excursió sense massa seguros per terreny facilet (IV potser) fins a la reunió. A mig llarg l'Aleix troba el primer regal de la tarda: un cordino pràcticament nou que, incompresiblement, algú ha deixat abandonat... Cap al sac! Montatge de la tercera reunió, i pujo jo sense novetats.. M'hi sento còmode ja (en toperope eh! :-P), mola això de la via llarga!

Darrer llarg: V+, 25m. Sembla més fàcil vist des de sota, pero es el llarga més "finet" de la via, tot i així hi continua havent festival de canto ... Llarg boníssim, el millor de la via sense dubtes. I a més, ens ofereix el segon regal de la tarda: aquest cop una cinta plana, nova per variar, que passa a ampliar la col.lecció personal de l'Aleix. Muntatge de la darrera reunió, pujo el darrer llarg, disfruto el que no està escrit amb l'escalada, les vistes, la fresqueta... genial!

Vista des de dalt de la via, amb l'Aleix desmontant la darrera reunió

Ja ens les prometem felices, pleguem la corda i "només" ens falta trobar el camí de tornada.. Però s'ha fet pràcticament de nit, no portem frontals i la part de dalt del pic del martell és un percal impresionant: un caos de roques i matorrals que no deixen veure el terra. Anem buscant el camí, que no apareix, per acabarho d'arreglar perdó el mòbil.. 45 minuts després de baixar pel dret, acabar (l'Aleix) fins als nassos de la corda i del retardat que l'ha plegat (servidor jeje) i de posarnos les cames com un cromo amb les rascades dels arbustos dels @~#~€ trobem el camí cap al parking... a 50 metres de la carretera. Arribem a les 22:2o al cotxe, ordenem i guardem el material i cap a Barcelona falta gent, tot passant pel costat de diversos cotxes de parelles jovenetes aparcats en llocs sospitosament solitaris..

Cim del pic del martell, cap allà les 21:30

Resumint, moltes gràcies pel mini-curs d'escalada Aleix, tota una experiència!

Autònoms al pic del martell...

Autònoms perquè després del curs de nivell 2 d'escalada, encara no ens haviem estrenat amb la Bàrbara a fer la nostra primera via llarga sense supervisió, fins diumenge passat, que va ser el dia escollit. La via, la midi-plan (V+, 120 metres) al pic del martell, podeu trobar diverses ressenyes buscant per internet. Això va ser diumenge passat, a partir de les 16:00 de la tarda, doncs al matí la paret està al sol. De fet vem començar a escalar a les 17:30, doncs ens vem liar una mica per trobar el peu de via.

Atenció a les "bambes" d'apoximació de la Bàrbara!

Després de localitzar el peu de via (fàcil de trobar si saps que la via queda quan la paret "gira", al costat dret d'una marcada canal) ens col·loquem els trastos i amunt!

Inici de la via

- Ll1 (V+): La via comença a la dreta de la pintada anterior, i només començar ens reserva el pas més dur. Un parell de passos de placa llisa, una mica polida i complicat, t'agafa fred i sembla que sigui més de V+ (6a). Després uns passos en placa molt macos ens porten fins a un pas vertical/desplomadet amb molt de canto per pujar a una repisa i llavors en diagonal fàcil però sense seguros fins a la R1. Reunió còmode en repisa. La Bàrbara el fa de primera, no encadenem cap dels dos.

Vista de tota la via desde la base

- Ll2 (V): per mi el millor llarg de la via, un diedre de gairebé 30 metres amb molt de canto que fa disfrutar de valent. La reunió una mica penjada, amb una repiseta de 2 pams. El faig de primer sense problemes. Ara arribem al que sabiem que era el llarg clau de la via...

La Bàrbara entrant a la R2

- Ll3 (V+): marquen V+, però si fós 6a tampoc passaria res. Comença fàcil fins a una placa que t'has de col·locar a un diedre a la dreta, un pas que costa però les xapes estan aprop. Després un pas de bombillo i fisura roma i sobada, el pas més complicat de la via. Potser no tant difícil com a baix, però el pati fa el seu efecte. La Bàrbara, que va de primera, es maca un flanqueig un parell de metres a l'esquerra per buscar una fisura que li permet superar el bombet més comòdament. Amb un parell! R3 en placa tombada bastant còmode.

Jo mateix observant el pati desde la R3

- Ll4 (IV+): ja només ens queda aquest llarg de tràmit fins al cim. Alterna algun passet amb passos de II o III grau, on no trobem gaires xapes, tampoc són necessàries (si un cas es pot xapar algun pont de roca, o posar friends/tascons si en tens!). Gairebé al cim trobem la R4.

Bàrbara fent els últims metres de la via

I ja som al cim! prueba superada! la via val a dir que val bastant la pena, per disfrutar de les clàssiques fisures/llastres de Garraf. Ben protegida, quan hi ha un pas complicat les xapes estan aprop. El millor el diedre del segon llarg i l'esperó del tercer. Molt recomanable!

Felicitat cimera!

Tautavel, round 2!

Segon dia per Tautavel, ens despertem amb el cant dels ocells (quins crits fotien els cabrons) i ens posem en marxa. Ens trobem amb un petit problema, i és que fa una calor bastant espectacular, i si no tenim en compte Vingrau (la vem descartar el dia anterior després de veure els alejes que marquen a la guia, vies de 40 metres amb 8 xapes, glups!), falten sector amb abundància de sisens a l'ombra (pel matí). Així que ens decidim per St Martin. Es tracta de un sector bastant gran, amb dos parts diferenciades, a l'esquerra abunden els sisens, mentre que a la dret tenim sisens alts i setens. Així que ens n'anem cap a l'esquerra.

El sector vist desde Le Chateau

Quan arribem ens trobem que les vies encara estan al sol, i un servidor li fa mandra escalar, així que es dedica a fer fotos. De mentres, els companys fan Le dièdre (V+), La bonnelli (6a) i Les pieds dans la poussière (6a).

L'Ane en un dels dos 6a's

Totes tres bastant dures, i amb bastants alejes, si s'animen ja les comentaran en els comentaris d'aquesta entrada. A mesura que el sol s'amaga, ens anem animant i ens posem en:

- Danger tir de mine (6b+): es tracta d'una via vertical, amb dues apretades de nyapes. La primera per superar un petit bombet i posar-nos drets sobre una repisa, i la segona per superar la vertical i entrar en terreny tumbat. Una bona via que l'Oriol encadena a vista.

L'Ane magnesiant les mans, el 6b+ queda mes a la seva dreta

Amb això ens hem acabat les vies del sector de l'esquerra, ens n'anem més a la dreta. Hi ha una via que li donen tres raimets, i com que el dia abans ens havien donat bon resultat, ens hi posem.

- L’oiseau bleu (6a+): viote! es una via de 30 metres, que comença en un diedre/esperó faltat de canto, després un tram de placa on trobem el crux, passet de laterals i gotes d'aigua pels peus. Un cop hem superat això encara ens queda la meitat de la via, que va resseguint llastres cantelludes i molt disfrutones fins a arribar a la reunió. Encadeno a vista, l'Edu i el Jordi al flaix, i el Sergi en top.

Animats per la via tan bona que acabem de fer, descobrim que al costat n'hi ha una de similar, així que sense saber ni nom ni grau m'hi poso:

- ?? (6b+?): uf! semblava més fàcil desde baix. Comença per un tram vertical/desplomat de canto fins a col·locar-nos sota un sostre. Aquí amb la xapa per sota els peus tenim un moviment bastant dinàmic per pillar bústia i entrar a la placa. Però aquí encara no s'ha acabat! tenim primer una pujada a un repisa en plan piscina, i després vas trobant canto però amb moviments llargs i atlètics. Al final, la via et porta per l'esquerra quedant a un parell de metres de la reunió, que s'han de flanquejar amb la xapa a 2 metres per sota els peus per entrar a la R.

Jo mateix en la placa de la via desconeguda

En una pujada d'adrenalina d'aquelles que de tant en tant t'agafen, aconsegueixo montar la via patint bastant. Tot i això la via és molt i molt bona, cosa que confirma l'Edu que la prova en top i li sembla la millor via del cap de setmana.

En resum, Tautavel és un lloc xulo, les gorges precioses, una mica faltat d'ombra a l'estiu, on no trobareu ni una ànima escalant (nosaltres pràcticament no vem compartir sector amb ningú) però que podria ser moooolt més del que és, doncs potser està equipat un 10% de les parets que envolten el poble. Esperem que segueixi evolucionant!

Tranquiliat de nou...