dijous, 22 d’abril del 2010

Improvització perfecte... Cavall Bernat

El cavall… va començar sent un somni, un objectiu impossible, per passar a ser cada cop més factible… fins fa 15 dies que va ser una realitat! I el més curiós és que va ser completament improvisat, els fets van anar així:

Tot va començar amb el que havia de ser una jornada d’esportiva a Calders, al final alguns dels integrants del grup se’ns rajen, i amb en Marc decidim anar a fer alguna via llarga a Sant Benet. Així doncs quedem a Monistrol, amb la idea d’anar a fer la Gomez-Xalmet a la prenyada. En Marc no coneix la plaça del balcó de la lluna, així que quedem al costat de la carretera. Faig tard des de la nova casa a el Bruc, així que em passo de llarg el punt de trobada. No trobo lloc per girar, així que segueixo tirant endavant, fins que amb una pirulilla puc girar i allà me’l trobo… l’imponent Cavall Bernat, al qual li toca el sol de ple, d’un dia radiant amb un cel blau perfecte.


Uauuuuuu que wapo és! Condueixo fins a on hem quedat amb en Marc i allà el trobo. Ens saludem i li comento:


- Osti tio, venia cap aquí i saps que he pensat que podríem fer? – li dic jo.
- El cavall! – exclama ell.

Doncs si, no sé si la telepatia existeix o no, però està clar que ha de ser una cosa molt similar a aquesta! Així doncs carreguem tots els catxarros i pugem a Santa Cecília, el dia és fantàstic, no bufa gens de vent i tots els pàrkings estan a rebentar. Per sort en Marc ha fet el cavall per l’Anglada – Guillamón i sap arribar fins la base del cavall, doncs no portem ressenyes de la via que volem fer avui: La Punsola – Reniu, tenim l’esperança de trobar l’inici de la via sense indicacions.
Així doncs enfilem el camí de l’arrel carregats només amb cintes expres, deixem tots els friends i tascons al cotxe. Ens traiem la samarreta, doncs el calor apreta i no és molt recomanable està molt suat quan l’ombra de la cara nord ens abraci. Passem per la base de les grans parets de la cara nord: aeri, patriarques, diables, inclús passem per sota el cavall, doncs la canal de pujada es troba una mica més endavant. La trobem, i ens enfilem primer per les pedres i abres caiguts, i després per les seves cordes i cadenes fixes. Ja som a la base del cavall, increïble, des de aquí sota és encara més impressionant que des de lluny.


Flanquegem per una repiseta i ens plantem a sota on sembla que comença la via. Ens falta però un petit bonyet (després veuríem que aquest es el primer “pseudo-llarg” sense xapes de III grau que marquen les ressenyes) per arribar a la R0. Dubtem, si pujar per la canal de l’esquerra o a saco pel recte. Al final ens posem els peus de gat, i amb molt de compte doncs la roca es trenca una mica superem aquests metrets tontos i arribem al principi de la via, ja l’hem trobat! Trobareu una reunió amb cadena a la base d’on comença aquesta.
Ens repartim els llargs, en principi el més dur és el penúltim (de 6b+ a 6c+ segons la ressenya), així doncs aquest li tocarà al Marc. Per tant començo jo:

- Ll1 (IV+): llarg sense història, si no fos per algun alejillo que dóna emoció. És qüestió d’anar en compte amb la roca i anar fent.


- Ll2 (V): similar a l’anterior, potser amb menys alejes però tampoc amb molta història.


- Ll3 (V+): comencen els llargs bons. Placa fàcil fins a arribar a una mena de diedre-llastra on cal anar en compte, doncs hi ha alguna roca suelta amenaçant de caure, sobretot a l’entrada a la reunió. Enmig del llarg trobem un sostret que li dóna emoció, fàcil de superar doncs tenim canto per tot arreu.
Aquí ja es comença a notar la posició privilegiada del cavall, doncs després de només un parell o tres de llargs, ja comences a notar l’exposició del pati sota els teus peus. El dia es perfecte, ens toca el sol encara en aquest llarg, no fa vent, no tenim cap cordada per darrere i només una per davant però que ja es troben en l’últim llarg d’artifo, l’hem clavat!


- Ll4 (6a): aquí comencem a entendre el que havíem llegit que aquesta via estava super-assegurada. Només sortir de la R tenim uns passets finets típics de roca de cara nord, sense gaire canto i de fiar-se de romillos, tot i això, els parabolts estan cada mig metre. Un cop superats aquests 4 o 5 metres, fàcil fins a la reunió.


Comença el bacallà!

- Ll5 (6c): jo poso la graduació que em sembla correcte (que equival a la de Montserrat veritente Norte, més que amb la guia de les 100 millors de Catalunya). Aquest llarg és realment llarg, i si es volen xapar tots els parabolts es necessiten, com a mínim, 25 expres. Nosaltres només en portàvem 14, així que vam anar recuperant les que ens quedàvem per sota. El llarg? Uf, em va semblar molt dur, entre el pati, la paret de diables allà al costat, i la duresa del llarg, vaig passar com vaig poder. Cal dir que en la meva opinió no cal el estrep (de fet no en portàvem), es passa en A0 perfectament. El bow del Marcus l’encadena de segon.

- Ll6 (6c+): En Marc busca el rotpunkt de la via, així que encara aquest últim llarg durillo amb ganes. Va fent, fins que arriba al crux de la via, uns passets de romillos sobadets molt dur. 6c+ a bloc a 200 i pico metres del terra + tots els metres de pati que acumules per sota! Puja, ho prova, no se’n surt i baixa, i així 4 o 5 vegades. Ara ja estem a l’ombra, tot i així la temperatura és acceptable, així que ens permeten el luxe de provar una mica. Al final no se’n surt i passa en A0, haurà de tornar a buscar el encadene! Jo arribo fins allà més o menys bé, flipo una mica amb la merda de canto i passo en A0.


- Ll7(6a): només ens queda un llarg, el mític flanqueig per l’esperó. Al girar per la “cantonada”, el sol ens cega els ulls, així que canvio de paret com puc, i d’allà fins a dalt una disfrutada: verticalitat, cantos bons, pati sota els peus, diables allà mateix, BRUTAL HITS que diria aquell!

I ja som al cim, un vent brutal ens dona la benvinguda. Asseguro al Marc des de la Moreneta, mentre una altra cordada arriba per l’Anglada. Ens fem les fotos de rigor i fem el primer ràpel fins a la berruga, allà ens trobem una corda per fer el segon ràpel, es tracta de la corda del companys de la cordada de l’Anglada, que amablement ens la deixen fer servir.


Ja som al collet! Allà ens trobem als companys de la corda, amb els que comentem animadament l’ascensió. La cordada que ens hem trobat al cim utilitzen les nostres cordes per fer el primer ràpel, i tots junts fem la baixada per la canal, bona gent. Anem amb tanto, doncs hi ha molta roca suelta, que es pot convertir en projectils perillosos a tanta alçada. Després de infinites cordes ja som al camí de l’arrel, i després d’uns minutets ja som al cotxe.
En resum, una dia perfecte (més tard el Barça guanyaria al camp del Madrid!), una via brutal, unes vistes increïbles, i un dels grans mites de l’escalada catalana conquerit!


PD: només vam tenir un fallo, al ser improvisat, les fotos les vam fer amb el mòbil del Marc, sorry per la qualitat!

2 comentaris:

Oriol ha dit...

Oh la la.... Jeje. Doncs hi aureu de tornar a encadenar els llargs, he! Osti que guai, no? Per cert no se qui em va explicar no se quin rollo relacionat amb que havies de pujar el cavall bernat un numero parell de cops perque cada cop que pujaves canviaves de sexe, no has notat res raro????

Isabel y Edu ha dit...

Ja el notava jo mes sensible a l'Aleix últimament... jeje Enhorabona, quina passada de via!!!