Peque mantecas a la Roca Alta, la cordada cargol!

Bones! aquí estem un altre cop per explicar les nostres aventures, amb un altre post de via llarga! Aquest és del dissabte de fa una setmana, on un temps incert ens va fer dubtar fins al últim moment. Així doncs, ens plantem amb en Pere i la Bàrbara al divendres vespre, sense saber on aníriem, només sabiem que aniriem cap a Lleida. Així doncs copiem unes quantes ressenyes de Sant Llorenç de Montgai, agafem el llibre de les 100 millors de Catalunya, un parell de ressenyes de Àger i enfilem cap a la plana. En el viatge discutim on anar, que si les vies de Sant Llorenç de Montgai son un mica "rustu", que si anem molt tard per Àger, i llavors s'em encén la llumeta... La mantecas a la roca alta! la tenia vista del post de la Raquel, i aquella fisura del primer llarg té una bona pinta...

Ressenya d'onaclimb

Ens plantem a Vilanova a les 11, i passem un momentet pel Cirera a esmorzar (horari Alpinista a tope...). Repassem ressenyes i aproximació i enfilem cap a la roca Alta. Al camí trobem un munt de fang de les últimes plujes i tot i patinar una mica la Kangoo puja com una campeona! Aparquem a un marge de la carretera, pillem una mica de tot, joc de friends del 0.5 al 2, tascons i un parell de micros de wild zero que em vaig autoregalar per Nadal. Després de la cansada pujada ens plantem a peu de via i uf! quina bona pinta té la fisura! La Bàrbara diu que ens la cedeix, així que ens la juguem amb el Pere, que guanya i comença la via. Així doncs comencem a escalar a les 12.30. En Pere va fent, però queda una mica encallat al pas més dur del primer llarg, on cal tibar una mica de una regleta. Ho prova per un costat i per l'altre, però no s'en acaba de sortir, així que baixa i m'el cedeix. Som-hi!

- Ll1 (6a): Comença per una minicova fàcil una mica descomposta, i amb un pas desplomadet ja pillem la fisura. Es va fent, canto i atlètica, fins a arribar al passet, on cal fiar-se de una regleta per incorporar-se. Un cop fet això xapem un cordino i seguim pels passos atlètics cap a dalt. Uns metres abans del final ens hem de ficar en una mena de diedre, amb un passet tonto també. Arribo a la reunió ben inflat, quin llarg més bo i més exigent! et posa les piles! El llarg està assegurat amb claus i un parabolt, però si tens pila suficient per anar parant es pot equipar bé amb friends.

En Pere i la Barbara recuperant la fisura

- Ll2 + ll3 (V+ + V): en Pere i la Bàrbara arriben a la reunió, i ara li toca al primer. Comença amb un flanqueig fàcil fins a un bombet on trobem un parabolt. Aquí una apretada ens supera el desplom i arribem per terreny fàcil però sense expansions fins a la R2. El Pere segueix per un diedre molt bo, fàcil d'assegurar i on si et vas posant bé no té molt de problema. La R3 està sobre un esperó en una bona repisa. Aquí el temps es comença a torçar, fins ara teniem resol, però ara comença a entrar una boira punyetera....

- Ll4 (V): Aquest sembla el llarg més equipat, així que li cedim a la Bàrbara que encara no es veu posant catxarritus. Es tracta de la típica placa Vilanoviana amb molt de canto, però el seguros estan llunyet i cal posar-hi valor. Tot i així s'ho treu com una jabata, no sense abans liar-nos una mica les cordes (les va creuar tots els cops que va poder!). Quan arriba al final, dubta de si anar a la esquerra o tirar recte, i guiat per nosaltres (vaya cracks...) la fem anar a parar a la via del costat. Així doncs fem un troçet de la via del costat que nose quina és però és ben dura.

La valenta en el primer llarg, s'ens va morir la bateria de la càmara

Després de fer un baile per la pared, passant per sota i per sobre la corda per desfer les creuades, arribem a la R4 ben congelats, i és que la boira a fer baixar la temperatura. Decidim que cal sortir de la paret quan abans millor, que tampoc ens queda tantes hores de sol (recordar que vem començar a les 12.30...), així que com que el Pere està molt fred decidim que empalmi els dos llargs que queden (meeec! cagada!)

- Ll5 + ll6 (V + 6a+): començo jo, el cinquè llarg no té història, un sol parabolt protegeix un passet de bavaresa, després gairebé caminat fins a la R5. Poso un parell de peces, més que res per protegir el flanqueig. Arribo al ll6, el llarg més dur de la via. Comença fàcil per una placa típica una mica tumbada, sense expansions però que protegeixo amb tres friends i un tasconet. Em planto sota el diedre, xapo sense molt problemes els dos primers bolts, i llavors dubto. Esquerra o recte?? probo per l'esquerra, però el diedre es torna romo i dolent. Em penjo i llavors veig el clau sobre el meu clau. Ho provo però els passos són durs, tinc fred i la corda pesa un culló, així que pedal improvitsat i amunt! xapo i el clau i llavors pilles llastra cantelluda que et porta el cim, no sense abans patir pel molt que pesava la corda.

Prespectiva de la paret, la via va per la part esquerra de tot

I aquí arriba la meva sorpresa, només i un bolt! i el segon bolt per la reunió?? res, no hi manera, així doncs monto la reunió del bolt i del friends 0.75 i 2 en una fisura horitzontal que trobem sota el parabolt. Els hi comento que pujin de un en un, per no sobrecarregar la reunió (és la primera que faig amb friends!). Pujen tots dos com poden, s'està fent fosc i estan molt i molt freds. Arriben a dalt, hora: 7 de la tarda, 6 hores i mitja per fer 160 metres! som un cracks que podem fer ombra als Hubber! En fi... (per cert, els friends no es van ni moure! olé!)

Així doncs encenem els frontals i com que dubtavem per on es baixa, truquem al Dani, perquè ens mostri la llum. Ens comenta que hem de fer cim superant un muret i llavors seguir un camí evident fins a trobar la baixada. Ho trobem sense problemes tot i que jo no les tenia totes...

Al final som a les 8 al cotxe, i arriba el millor moment del dia: Pastis de formatge i Oreo by Barbara! fantàstic!
En resum, que som una de les cordades més lentes de la història, cal dir que les condicions tampoc ens van acompanyar, amb el fred que feia i la boira punyetera. La via? un 10! el primer llarg és brutal, i el següents també estan força bé. La roca és superabrasiva, al contrari que alguna via de la roca dels arcs, i l'últim llarg cal anar conscienciat, jo crec que surt una mica més de V+ obligat. És una d'aquelles vies que et queden ganes de repetir-la amb bon temps per poder-la disfrutar en tota la seva magnitud.