Sanchez Martinez a Diables

La paret de Diables... des de que vaig fer la Punsola al Cavall, també amb en Marc, em vaig quedar meravellat per aquella paret... quins colors, quins formes més brutals! algun dia l'escalarem... i aquest dia va arribar ahir! Amb en Marc portavem tota la setmana animant-nos mutuament per anar a fer aquesta clàssica de Diables, la Sanchez Martinez, probablement la més asequible de la paret. Tot i així és una senyora via, doncs té tots els al·licients: escalada variada i diferent, artificial no molt exigent però si cansat, abandonament complicat sobretot a partir del llargs del sostre, molt de pati, etc... el que si vaig trobar és que després del reequipament queda un via bastant ben assegurada, però tot hi així no és una via per principant.

Ens trobem amb en Marc a les 14h a Santa Cecília, fa un cap de setmana fresc per ser agost, portem pantalons llargs i agafem el polar, després resultaria que ens faria una tempertura fantàstica, el millor dels dies que he estat a la nord de Montserrat, només necessitariem el polar per els llargs superior de placa. Agafem el camí de l'arrel a un bon ritme i aviat divisem la paret:

Vista increïble del Cavall i Diables

Quan girem la cantonada i veiem Diables m'envaeix el mateix sentiment que quan vaig veure el bisbe al fer la GAM, uau quina paret! barreja de il·lusió per escalar-la però sempre amb molt de respecte. Una mica més endavant en una clariana es troba un corriol marcat amb unes fites que ens porta fins a peu de paret. Resseguim una mica cap a l'esquerra i ja som a peu de via:

Vista de la pared i de la via des de el peu

Ens preparem ràpidament amb en Marc, tots dos coincidim que avui res d'apurar en lliure, s'ha d'anar ràpid doncs és una via que porta feina i no ens podem encantar. Jo tinc ganes de començar, així que li comento a en Marc si em deixa començar i cap problema:

- Ll1 (V+/6a): la veritat és que no sé quin grau és, doncs no vaig fer cap esforç per treure'l en lliure. Quan vaig veure que era roca típica de cara nord que no hi toca el sol, sobada i relliscosa i els parabolts aprop, A0 i amunt, en 10 minutets tenia el llarg fet. Al final quan arribes a un arbre s'ha de pujar per una canal terrosa ja caminant fins a arribar a la reunió de 3 burils en bon estat, que vaig reforça amb tascó a caldo per si un cas. Única reunió no reequipada.

- Ll2 + Ll3 (V+): Tal i com haviem vist en algunes ressenyes, empalmem aquests dos llargs com comenten alguns blogs com ara el boníssim blog de l'Eduard. Probablement són els llargs que més ens van costar, segurament per la falta de pràctica de mouren's en xemeneies. Assegurats de forma justeta, la roca patina per tot arreu i la sensació és claustrofòbica. Jo com a segon el vaig haver de fer amb la motxilla penjant a 2 metres de mi, sinó m'era impossible avançar.

En Marc esforçant-se al màxim a les xemeneies

- Ll4 (V): comença el festival de fisures! aquesta protegida amb uns tacs de fusta de l'època, reforçable fàcilment amb camalots. Comença per un muret amb molt bons mans però sobadet, fins a arribar a un sostret invertit que gira fins a transformar-se en un diedre de roca blanca molt bo. Girem a l'esquerra, superem una petita paret de 3 metres i ja som a la R4, reunió supercòmode i molt bona per sure i menjar alguna cosa, com així vem fer. Aquest és el moment també de reflexionar si es segueix o es va avall, doncs a partir d'aquí serà més complicat. Anem bé d'hora i ens veiem bé de forces, així que seguim!!

Vistes brutals del Cavall des de la R4

- Ll5 (6a/A0): Aquest li toca al Marc, començar per una fisura de roca taronjosa ens porta fins a una minixemeneia (vem fer un intensiu) que es supera amb un pas atlètic. Entrem a la placa de 7a o 6a/A0, que el Marc supera rapid i fàcilment. La veritat és que tampoc és una placa d'aquelles que et vingui molt de gust alliberar.

Abans de començar la placa d'artifo...

I arribem sota els sostres! la sensació és brutal, sembla que estiguis en un altre planeta, dins d'una mena de cova gegant de roca blanca i taronja.

- Ll6 (V/Ae): jo diria que si es va en A0 és V+. Portàvem estreps per si un cas però no els vem necessitar. Surts en flanqueig de la reunió per terreny fàcil però amb molt de pati i tot parabolts. Superem un sostret i arribem just a sota el sostre. Aquí tenim un moment on després dels parabolts venen 2 pitons de l'època, per tornar a agafar els parabolts. Just al final del sostre fa un gir vertical i surt un diedre que ens porta la reunió. Abans però cal superar un sostret per pujar al diedre, on vem fer servir un cap de burí estrangulat amb un tasconet.

Al final del llarg, encarant el sostret d'entrada al diedre de la reunió

- Ll7 (V+/Ae): també en A0, aquest és el llarg més impressionants de la via. S'agafa el sostre que va pujant en diagonal fins a posar-se totalment horitzonal. Al final també es posa vertical fins a la reunió, on tenim una sortideta en lliure sense seguros de 4 o 5 metres, que es protegeix bé amb friends mitjans-grans (que el Marc no va agafar i va deixar en el meu arnés). L'equipament és variat, la tònica és un parabolt, dos seguros de l'època, i així succesivament, amb un separació entre parabolts de 3 o 4 metres, menys al final on hi ha un tramet on allunyen una mica més i has de fer 3 o 4 passos seguits sobre pitons. Interessants els estreps si es va justet i es vol arribar més fàcilment al pròxim seguro. Més val 1 imatge que mil paraules diuen:

Curiós efecte òptic d'en Marc penjat enmig del sostre

En Marc arribant al final del sostre...

Vista brutal del sostre des de la sortida d'aquest

- Ll8 + ll9(6a): Arribem a la roca grisa típica de Montserat! ara venen 3 llargs de placa boníssims per guanyar el cim! començo per un diedret fàcil fins arribar a un pas finet per superar un sostret petit, que el supero flanquejant una mica a la dreta. Llavors arribem a una placa fina de posar-s'hi bé que puja en diagonal, amb un patí increïble. Arribo a una reunió, però com que encara tinc corda segueixo. Es van superant murets més verticals per arribar a una altra reunió.

En Marc arribant a la reunió, amb un pati increïble!

- Ll10 (6a): i ja som a últim llarg! el Marc el treu ràpid, tenim ganes d'arribar al cim, es tracta d'una placa fineta que va superant bombets verticals, que deu ni do la finura que tenen!

Jo mateix superant les últimes dificultats i sortim a la reunió final!

Vistes brutals del Cavall

I ja som a la última reunió! però no al cim encara, ens queden un 35 metres molt fàcils que tot i així xapo un parell de sabines per si les mosques. Remontem un diedret i ara si, ja som el cim! Asseguro al Marc mentre recupera aquest últims metres i ens retrobem els dos. Alegria és el sentiment que defineix el moment, quina gran via! l'hem disfrutat molt i ens ha agradat moltíssim! en total hem tardat unes 5 hores i mitja, no està malament. Fem les fotos de rigor i cap avall abans de que es faci fosc!

La cordada al cim!

Baixem per la canal dels avellaners, al principi més agradable que la del aeri que vem fer fa poquet al fer la Fraggel Rock, però al final es fa una mica pesada doncs és llargueta.
En resum, una VIA amb majúscules, la més bona que he fet mai juntament amb la GAM al bisbe, però jo crec que aquesta una mica millor. És una via que imposa molt de respecte, que ja és bo, no val anar confiat, però al final la dificultat tècnica/física no és tant, jo crec que és més el pati, els metres, i sobretot el difícil abandonament després dels sostres, cal anar mentalitzat!

Per acabar, una foto que ens van fer uns companys des de la Punsola, i ens vem trobar al parking després, ampliar per veuren's penjats en els sostres! brutal!